divendres, 30 de desembre del 2011

Perquè el 2012...


segur que serà millor que el 2011
començarem a remuntar la crisi
el Rei deixarà de cobrar perquè per fi tindrem una República
el Ferran i jo anirem a Pekin Express
moltes amigues seran mares per primer cop…
…i d’altres per segon!
el Barça seguirà guanyant títols
alguns anti-sistema passaran per l’altar
farem molts sopars a la terrasseta de Providència
Catalunya serà independent
trobaré un nòvio com cal!
cada dia em llevaré ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora
tothom gaudirà de bona salut
faré moltes fotos i n’aprendré molt
aconseguirem fer l’amic invisible amb els de l’Esplai

però sobretot, sobretot… perquè el 2012 serà l’any del 50è aniversari de la Impala i la liarem parda!

Per tot això i més, MOLT BON 2012 A TOTHOM!

diumenge, 25 de desembre del 2011

Fum, fum, fum


Fa uns anys esperava la Nit de Nadal amb moltes ganes, ja no tant com a nit de reunió familiar, sinó com a nit de festa. Era tradició trobar-nos després dels respecitus sopars amb la gent de Viladrau a algun bar, i acabar la nit a alguna discoteca ballant, generalment a l’entorn pijo de Jimmy’s. Fins i tot abans d’arribar als 18, havíem intentat colar-nos des del pàrquing. Qualsevol resultat que no fós acabar ballant allà dins era un fracàs. I quantes nits del 24 havíem arribat a casa que ja sortia el sol, dormint unes poques hores per recuperar-te i l’endemà santíssim dinar un altre cop.
Però els anys han anat passant i sembla ser que les prioritats canvien. Així que ahir, l’objectiu de la nit era arribar a Santa Maria del Mar a les 23:45 per veure en directe el Cant de la Sibil·la. L’Esther portava varios anys dient-me que era un espectacle elegant i maco, i finalment em va convèncer per anar-hi, amb la Marta i el Marc.
 

Però és clar, si sumem la nostra puntualitat a la sobretaula dels sopars de Nadal, ens trobem amb què les 23:45 és una mica aviat, així que vam arribar a “misses dites”, o potser hauria de dir a “sibil·les cantades”.
I què s’hi fa després del Cant de la Sibil·la a Santa Maria del Mar? Doncs la Missa del Gall, que és el que vam acabar enganxant.
 
 
Jo, que deuria fer uns 25 anys que no assistia a una missa, ja m’hi veieu, canviant Jimmy’s per Sermó, això sí, el capellà va tenir consideració pels pocs estrangers que hi havia, i anava combinant català amb castellà, com si fós el mateix Albert Rivera.
I l’any vinent, ja veurem on acabem la nit.

dimecres, 21 de desembre del 2011

El desert de Wadi Rum

Sempre havia estat reàcia a endinsar-me en un desert. No li trobava la gràcia a una gran extensió arenosa, amb alguna duna de tant en tant, sense absolutament res de vegetació. Tant a Mali com al Marroc, m’havien intentat encolomar alguna excursió amb camell que per sort vaig evitar. Igualment, a tots dos països vaig arribar a entrar als seus respectius deserts, i tampoc els hi vaig saber trobar res d’especial. Fins que vaig trepitjar el de Jordània.


Pel que jo tenia entès com a desert, quilòmetres i quilòmetres de sorreta fina, el Wadi Rum em va semblar un desert ben poc convencional. D’entrada, està ple de muntanyetes de roca, que aguanten estoicament l’erosió del vent i que trenquen la monotonia del paisatge.


També vaig veure una varietat de vermells que em sembla que no havia vist en la vida. Sorreta d’uns colors que amb pocs metres de distància variaven la seva tonalitat, i ja no diguem a mida que el sol s’anava amagant. Acollonant. Llàstima haver-hi estat només una nit. A veure si hauré de tornar a Mali per descobrir que el Sahara també amaga aquests secrets!

dijous, 15 de desembre del 2011

Degradats i llanternes


Fa un parell o tres de caps de setmana em van convidar a Pals. Vaig pensar que estava de sort perquè la ubicació era idònia per treure el cap al mar i buscar alguna caleta amb roques, cosa que no tenim a tocar de Barcelona. Abans, però, em vaig informar d’on estaven aquestes cales tan valorades per fer-hi fotografies.
És sabut que els dinars amb els amics sempre s’allarguen, i sent hivern que el sol es pon tan d’hora, no et pots adormir, així que podríem dir que vaig arribar tard a tot arreu. Ja el diumenge i tornant cap a casa, vaig voler parar per la zona de Calonge. Buscava els tons vermellosos de la posta de sol, però no els vaig trobar. No sé si vaig fer tard, o és que la ubicació no era la correcta. En qualsevol cas vaig intentar treure profit de la situació.

Per realçar el poc vermell del cel i perquè no se’m cremés la foto per allà on encara hi havia llum, vaig intentar disparar amb el degradat que tinc, posant-lo invertit (com si fós un degradat invers) i movent-lo al llarg de l’exposició.
ISO 160,, f7,1,, 15 seg

Vaig aconseguir aquesta foto, on per la banda de dalt a l’esquerra es nota que hi ha hagut un degradat pululant. Hauré de millorar la tècnica, perquè està clar que mentre estàs fent fotos i es va fent fosc, hi ha coses que no veus per la pantalleta de la càmara.

Quan ja era negra nit, el Ferran i l’Anna que m’acompanyaven en el trajecte fins a Barcelona, i a qui vaig enredar per fer una paradeta fotogràfica, es van mostrar molt disposats a il·luminar l’escena que volia fer seguint les meves instruccions. Una altra cosa en la que, o bé hauré de practicar més, o bé hauré de comprar-me una llanterna més potent… no parelleta?
ISO 200,, f4,, 13 seg

diumenge, 11 de desembre del 2011

Japó, país de contrastos

Quan pensem en Japó a tots ens venen al cap imatges de moltíssima gent caminant pels carrers de les seves grans ciutats. Només a l’àrea metropolitana de Tòkyo hi viuen 36 milions d’habitants (a tot l’estat espanyol 46). Tanta gent no podria conviure sense organització, i d’això els japonesos en saben molt.
El metro de Tokyo

Però el que realment a mi em va sobtar del país nipó és la quantitat de verd que es pot veure. Camps d’arròs, boscos, temples i castells n’hi ha moltíssims.


En contraposició a les grans ciutats com Tokyo, també han creat ciutats plagades de temples i santuaris com Kyoto. Benmirat potser n’hi ha mass, de temples.
Algun temple de Kyoto

Això sí, l'entorn d'aquests llocs sagrats el cuiden moltíssim. Allà on hi hagi un temple, hi trobaràs jardins d’allò més pensats, amb arbres retallats fent filigranes i amb llacs plens de carpes que s’amonteguen en busca de menjar. En definitiva, un país de contrastos.
Castell de Matsumoto

dimarts, 6 de desembre del 2011

El Moto Club Impala a l’Auto Retro


Doncs sí, avui toca parlar d’Impales. I seré breu perquè segur que ben aviat a MontesaDNA hi trobeu una crònica d’allò més acurada.
En motiu del 50è aniversari que celebrarà la Impala el 2012, el Moto Club s’ha posat de gala i ha montat un fantàstic stand (fet a base de cartró i troquelado digital) a la Fira de l’Auto Retro celebrada a Montjuïc aquest cap de setmana de pont.


El dia estrella va ser diumenge: Trobada de més d’un centenar d’Impales a Montjuïc,
esmorzar com cal, la volta d’honor al que en el seu dia va ser el Circuit de les 24 hores de Montjuïc, per acabar entrant per la porta gran a la Fira i poder gaudir de l’espectacle.


Espectacle encapçalat per una vintena d’Impales impecables exposades, per seguir barrejant-te, sense ni adonar-te’n, amb personatges  il·lustres   de Montesa, palpant l’essència de Leopoldo Milà o del meu avi mateix,Pere Permanyer, o veient l’alegria dels germans Sirera, del JM Busquets, o d’un dels qui va tenir la sort de creuar l’Àfrica ara fa 50 anys a sobre d’una Impala, en l’anomenada Operación Impala, com el Manolo Maristany.

És per tot això, per tota la gent que se sent orgullosa i partícep d’aquesta marca i també d’aquest model, que tenim la sort de poder dir que Montesa continua VIVA.

dimecres, 30 de novembre del 2011

Córsega, el vídeo

Avui m'ha vingut de gust penjar el vídeo del viatget d'aquest estiu, amb el permís dels meus acompanyants. Espero que us agradi!



diumenge, 27 de novembre del 2011

Jugant amb l'objectiu

El dissabte passat vaig anar a treure el cap a Sant Sadurní d’Anoia seguint els consells de la Laia, buscant els últims tons vermells i grocs de les vinyes. Però vaig fer tard. Les vinyes que encara no estaven podades tenien fulles grogues, sí, però també n’hi havia de mig podrides, per no parlar dels insectes que s’estaven menjant el raïm que quedava…
Després de les fortes pluges dels darrers dies, la collita està més que finiquitada i les vinyes estan gairebé deixades de la ma de déu. Les condicions tampoc no eren les més adequades perquè feia un dia gris, espès, mig plujós. Què podia fer davant d’aquest panorama desolador?
Doncs ja que portava tot l’arsenal i poc profit podia treure del meu polaritzador i dels meus filtres, al menys m’aprofitaria una mica del trípode. Així que em vaig posar a jugar amb el 28-200 a veure si treia alguna cosa que fós una mica especial, i bé, puc dir que el resultat no em va desagradar.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Postaleta

Tots sabem que Cadaqués és de postal. Allà és on vaig anar a fer el meu primer curs amb l’Oriol Alamany, dormint poquíssim perquè el curs anava de les llums crepusculars, i era el mes de maig, on les nits no són precisament llargues. El diumenge ens vam llevar de nit (havent dormit unes 3 horetes) per anar a buscar les vistes de Cadaqués amb la sortida de sol. No us penseu que vam caminar gaire, va ser agafar el cotxe, creuar el poble entre gent i més gent que tornava de festa (“quién pudiera…”, vaig pensar), ficar-nos per un caminet, i allà mateix on vam deixar el cotxe “vualà!”, vistes que havien de ser estupendes però que la brisa marina i la boirina ens van boicotejar.
150mm,, ISO 200,, f11,, 1/40
De tot allò només en vaig poder treure aquesta postaleta satinada, ajustant els valors al màxim amb Lightroom perquè sinó, no s’hagués vist ni l’església.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Esperant la nit

El dia que vaig anar a St. Pol, hi havia pluja d’estrelles anomenades dracònides, del rastre d’un cometa. Així que ja que hi era, vaig esperar que es fés de nit.
28mm, ISO 100, f8, v 10 seg

Sabia que seria difícil fotografiar algun estel fugaç perquè la lluna estava en quart creixent (emetent una llum del 85%) i a més a més estava ben amunt la condenada, fent molt difícil posar-t’hi d’esquenes per intentar evitar-la.
32mm, ISO 100, f6,3, v 3,2 seg

Al final, de totes les fotos que vaig fer només en vaig treure una amb un únic estel fugaç que es veiés. Per enquadrament no va ser la millor foto que vaig fer, però ja que tocava pluja d’estels l’he de posar. He de dir que la roca de primer pla la vaig estar il·luminant amb una llanterna perquè no em quedés massa fosca, i que la llum vermella que es veu al final de tot, és la contaminació lumínica d’alguna gran urbe com podria ser Barcelona (el meu sentit de la orientació mai no ha estat massa bo…).
35mm, ISO 320, f7,1, v 74 seg

dijous, 17 de novembre del 2011

Estrenant el big stopper

Fa uns dies vaig estrenar el meu big stopper de Lee, que li treu 10 passos de llum a la presa fotogràfica. Això és útil quan ens interessa captar moviments i no congelar les imatges, i és especialment interessant quan hi ha aigua pel mig. Així que per anar a estrenar el meu big stopper vaig agafar el cotxe i em vaig plantar a la platja de St. Pol. Vaig tenir sort perquè el mar estava més o menys remogut, i així és més fàcil que l’escuma de les onades provoqui una mena de tel blanc. Mireu la diferència entre congelar el moviment i deixar que les onades es passegin una estona:
73mm. ISO 100, f9, v 1/100
70mm, ISO 100, f8, v 15 seg

En aquest cas, amb 15 segons de foto en vaig tenir prou, però sempre es pot jugar a tancar una mica més el diafragma per aconseguir exposicions més llargues.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Més tardor


Ara que encara duren les tonalitats vermelloses en els boscos de Catalunya, aprofito per acabar de penjar les fotos de la sortida per Santa Fe. He de dir que trobo que l’aigua sempre dóna un plus a les fotos, els rius, els rierols, i ja no diguem el mar, tenen moltes maneres de ser fotografiats, i sempre donen un plus.
ISO 100, f11, velocitat 1/4 seg, trípode


L’Alfre em va ensenyar un arbre que deu ser dels més fotografiats de Catalunya. De fet, pocs dies després d’haver-hi anat, mirant diferents blogs que segueixo, vaig trobar una fotografia feta el dia abans que nosaltres hi vam anar.
Jo no vaig trobar la manera de fer-li una bona foto (hauré de persistir…). Quan vam arribar hi havia un grupet de persones fent un picnic just sentadets a sota l’arbre, així que vam haver d’anar a donar una volta per tornar més tard. Ja es veu que quan vam fer la foto no era la millor hora, entre d'altres coses pel cel que s’entreveu darrere l’arbre, ben blanc, a part que hi havia núvols baixos. Crec que tampoc no vaig saber donar-li l’enquadrament adequat, ja que l’arbre és molt gran, cosa que implica haver-lo de tallar (sinó la visió s'acaba perdent a l'infinit), però no vaig saber donar a les branques la magnitud que s'haguessin merescut.

ISO 400, f9, 1/4 seg, trípode

Espero poder penjar la tardor de l’any vinent una foto millor d’aquest mateix arbre!


dimecres, 9 de novembre del 2011

Córsega 2011


Les postes de sol sempre són molt agraïdes de fotografiar. Avui en penjo un parell d’aquest estiu a Córsega, quan ja quedàvem només l’Anna i jo.
Us poso en situació: Després de molt patir per si trobaríem allotjament per aquella nit, vam anar a petar a un càmping que complia les nostres espectatives. Com que vam arribar-hi al vespre, no hi havia temps d’anar a buscar un bon lloc per veure la posta de sol (a part que em sembla que l’Anna ja estava una mica fins el gorro de les meves postes), així que vaig decidir anar a buscar un lloc en el mateix càmping que em permetés fer la foto de rigor. I el vaig trobar.















Un cop el sol s’ha post, vénen uns moments en què el cel es transforma, la nit és fosca però el cel agafa uns tons vermellosos que amb llargues exposicions es tornen impressionants. La darrera foto és des del nostre mateix bungalow, esquivant una renglera d’arbustos punxants que algun il·luminat va tenir la brillant idea de posar just per tapar-nos les fantàstiques vistes que el lloc oferia.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Índia 2007

La meva primera réflex me la vaig comprar per anar a la Índia. He seleccionat 3 fotos d’aquell viatge del 2007. La primera així que la vaig fer vaig pensar en què deuria estar fent aquest home. Em vaig montar la pel·lícula que en aquesta bosseta negra hi portava alguna cosa per menjar, que estava anant a casa a dinar, i que encara li quedaven uns quants km per fer… Sigui com sigui, sempre que m’he mirat aquesta foto he sentit certa llàstima per aquest home.
En aquesta altra foto hi surt una senyora en una “haveli” (cases senyorials construïdes el s. XVIII). A la Índia i especialment a les ciutats, on l’agòbio de la multitud és considerable, em va sorprendre trobar-me aquesta senyora acomodada veient passar el temps tranquil·lament.
I la tercera és per mi la foto més sorprenent. Vam anar a infinitat de temples, i no va ser fins ben avançat el viatge que no ens vam percatar que l’interior de TOTS ells estava envaït de rat-penats. Vaig voler fer alguna foto a alguna d’aquestes “rates voladores”, i crec que no va ser fins a Barcelona que no em vaig adonar que el rat-penat tenia premi…



dijous, 3 de novembre del 2011

Sobre els retocs

Me n’he adonat que la majoria de fotògrafs reclamen la no manipulació de les fotografies, però tots ells consideren uns mínims retocs com a acceptables. Generalment parlen d’”ajustar els nivells”, que això deu voler dir tocar l’histograma i prou. Res de pujar colors o posar-hi filtres a posteriori. Estic d’acord en què una foto ben presa des d’un principi té molt més guanyat que una foto que hagi estat mal concebuda, però per això molts cops necessites tenir bon material. Em refereixo, per exemple, als filtres. La foto que penjo avui està feta amb un big stopper (de densitat neutra de 10 passos) per intentar captar l’onatge (cosa que no vaig acabar d’aconseguir), i amb un degradat neutre de 3 passos que és l’únic degradat que tinc. Tot i això, el cel em va quedar un pèl massa lluminós (que no cremat), per això vaig haver de tirar de lightroom i treure-li al cel ¾ de punts de lluminositat. Això es deu considerar trampa? De fet si el meu filtre hagués estat de 6 passos ja n’hagués tingut prou!

ABANS












                                                                                     DESPRÉS











dimarts, 1 de novembre del 2011

Castanyada

5 + Lennon en un cotxe, Osseja, mononucleosi, golfes, la Gina plora, fricandó, pomers, póker, 1r gol de Messi, eriçó, panyal que cau boca avall sobre la taula, llac, la Gina torna a plorar, 2n gol de Messi, Pantene rizos, semi-cul, arròs amb pollastre, boquilles, la Gina vomita, tanqueu la porta, llenya, el Barça fa el 5è, botifarres, piano, vidange.
Aquesta ha estat la primera part del pont, la segona a Viladrau, per sort al final de la Fira de la Castanya i amb temps per veure les bruixes i la tardor a Santa Fe amb l'Alfre com a guia. Finde completet!



divendres, 28 d’octubre del 2011

Localitzacions


Una de les coses que tinc ganes de fer és conèixer nous llocs macos per anar-hi a fer fotos. Tendeixo a la comoditat, a anar a llocs que ja conec, o a llocs que impliquen poca mobilitat. Els motius poden ser diversos:
-la mandra a la decepció: agafar el cotxe, fer quilòmetres, no trobar el lloc esperat, i que a sobre no et surti cap foto.
-la mandra a la soletat: m’he de buscar amics amb qui pugui compartir aquesta afició, perquè anar-hi amb algú a qui ni li va ni li vé, pot ser una experiènca tan pesada per ell com per una servidora!
-la mandra al fred: quan arriba l’hivern tot es complica, si bé és cert que és quan els cels deixen de tenir aquella calitja…
Em sembla que si vull tenir una mica de disciplina, hauré de deixar totes aquestes mandres aparcades… si bé és cert que provar de fer alguna foto des del jardí de Viladrau al tornar de festa a les tantes tampoc no dóna tan mal resultat!

Sobre el blog


Què hi trobareu en aquest blog?
Doncs de moment el meu arxiu fotogràfic és limitat, sobretot pel que fa a fotos en RAW, format que he descobert recentment. Així que de moment tiraré de les fotos que tinc des del 2007, any en què em vaig comprar la meva primera reflex digital (Canon EOS 400D) i que bàsicament treia a passejar pels meus viatges. Per això probablement l’inici del blog serà amb fotos de llocs repetits, però és clar, amb encants diferents.
A la foto que penjo avui li tinc molt carinyo, perquè tot i veure a posteriori que si hagués tingut algun polaritzador m’hagués fet força servei, em porta bons reocrds. És del viatge el 2008 al Brasil, concretament al Pantanal, lloc que, com el seu nom indica, en èpoques de pluja es converteix en una zona emmpantanegada. El riu que es veu el vam fer amunt i avall en força ocasions, en silenci per poder observar la vida de tota la fauna que allà s’hi arreplega, i a la foto, a l’altra banda de la riba, hi havia “casa nostra”.


dimecres, 26 d’octubre del 2011

Ja tinc blog!


Doncs sí, finalment m’he decidit. M’ha costat molt perquè per mantenir això viu caldrà dedicació, però em fa molta il·lusió estrenar un blog fotogràfic i espero tenir el temps necessari per anar-lo actualitzant.
La fotografia sempre m’ha agradat molt, però no ha sigut fins fa ben poc que he decidit posar-m’hi una mica en sèrio, primer llegint bastant sobre el tema, documentant-me, instruïnt-me a través d’una iniciativa fantàstica com és un año de fotografía”, seguint blogs de fotògrafs i aficionats, deixant-me els calers amb material fotogràfic que espero que em duri dècades, i finalment imposant-me la disciplina de sortir de tant en tant a fer una mica de treball de camp.
Com a foto de presentació, doncs, us en deixo una del meu primer (i de moment únic, espero que en vinguin més!) curs fotogràfic amb l’Oriol Alamany, el passat mes de maig al Cap de Creus.