dissabte, 18 de gener de 2014

Postes de sol californianes (II)



Continuem. A la següent parada ja ens havíem retrobat amb el Xavier. Aquell dia fèiem 700 km anant des de Las Vegas (així que diguéssim que la nit abans havíem anat a dormir tardet) a San Diego, a trobar-nos amb el Pere i la Maria. Però resulta que de camí ens venia el Joshua Tree (títol d’un dels discs més coneguts d’U2), un parc natural caracteritzat per un tipus de cactus-arbre molt peculiar. I és clar, era de parada obligatòria. A l’hora de la posta de sol ens trobàvem en ple parc, així que vam aprofitar per fer una paradeta per veure l’espectacle.

La part on era el sol


El cantó on iluminava
 
Un cop amagat el sol, vam agafar el cotxe i cap avall, però uns quilòmetres més enllà l’espectacle va fer que haguéssim de fer una altra parada, perquè sí o sí, allò s’havia d’observar amb la calma.




Ja després de San Diego i Los Ángeles, vam tenir un altre moment maco a Venice Beach, a les portes del Big Sur. Mentre els skaters feien de les seves aliens a l’espectacle que passava a la línia de mar, un grup de gent amb jambees varis i alguna cerveseta a sobre, ballaven a la platja a ritme de samba per celebrar que un dia més el cel es tenyia de vermell.





I ja casi de tornada a San Francisco, una de les últimes parades va ser a Monterrey. Un camp de golf espectacular a la línia mateix del mar va fer que paréssim a contemplar una posta de sol més, això sí, amb unes condicions meteorològiques més aviat adverses, amb un fort vent que feia que el fred apretés i que tenir les mans al descobert més de 2 minuts seguits, fós desagradable. Tot i així, vaig poder enganxar aquest moment amb les gavines volant sobre el mar.



I fins aquí aquesta part del viatge!

dissabte, 4 de gener de 2014

Postes de sol californianes (I)


Sempre partint de la base que vam anar amb un cohet al cul tot el viatge, i que només en comptades ocasions vaig tenir temps de plantar el trípode per enganxar unes postes de sol mínimament decents, els resultats entre corredisses, parades de cotxe d’emergència en mig de la carretera per immortalitzar el moment, etc, van ser els següents:

Des de San Francisco al Turó de Twin Peak, d’una banda vistes a la ciutat, i de l’altra el Golden Gate traient el cap entre els núvols.


ISO 100,, f 7.1,, v 1/125

ISO 100,, f 7.1,, v 1/125

La primera part de la ruta que vam fer va ser cap a la costa nord de San Francisco. Degut a la quantitat de coses que volíem fer cada dia, a Mendocino hi havíem d’arribar per dinar, però les diferents parades “no programades” van fer que ens hi plantéssim just quan el sol començava a amagar-se, i va ser una sort tot i haver de fer després una bona tirada més amb cotxe. L’espectacle va ser fantàstic i m’atreviria a dir que molt íntim. El cel es va tenyir completament de vermell sobre el Pacífic.

ISO 100,, 24mm,, f10,, v 1/15,, trípode






En el punt culminant del viatge érem al Grand Canyon. Cap posta de sol espectacular en sí mateixa, ja que els miradors del Grand Canyon estan encarats al nord, i és clar, el sol es pon per l’oest. Tot i així, la baixada en la intensitat de la llum va fer que descobríssim un paissatge, un relleu, i uns colors diferents als que havíem vist en plena llum del dia. A més a més, teníem davant nostre diferents focus de tempesta que se’ns anàven acostant i que t’enganxaven visulament, era impossible marxar d’allà fins que la llum marxés del tot, era espectacular.
Més endavant penjaré més fotos d’aquesta tempesta espectacular, però perquè s’entengui el concepte de la posta que vam veure aquí, penjo 3 fotos:

Un dels focus de tempesta

ISO 400,, 24mm,, f 7,1,, v 1/50

La situació: a la dreta la tempesta que teníem cada cop més a prop (evidentment al final ens va enganxar i tots a córrer), i a l'esquerra la posta de sol. No sabies massa cap a on mirar, de fet nosaltres 3 ens vam dispersar deixant-nos endur per l’espectacle.

ISO 400,, 24mm,, f 7,1,, v 1/100
La posta en sí amb una cortina d’aigua.

ISO 400,, 47mm,, f 7,1,, v 1/50          

diumenge, 20 d’octubre de 2013

Les carreteres del Death Valley

Tenia ganes de tornar a fer una entrada al blog, i ara que estic treballant amb les fotos del súper viatge que m'he pegat aquest estiu per Califòrnia, començo amb una sèrie de fotos de carreteres del Death Valley, desert que arriba a estar situat sota el nivell del mar, lloc on s'hi ha registrat la temperatura més càlida del planeta (57ºC). Per sort, crec que nosaltres no vam arribar a superar els 45º, podent baixar més o menys tranquil·lament del cotxe i podent fer fotos com aquestes, amb carreteres que de repent desapareixen, o rectes inacabables aparentment avorrides però molt agradables per la vista.
Sens dubte, molt recomenable!






dimarts, 14 de maig de 2013

Buscant el Camí de Sant Jaume

Després de 90 dies veient com el grup de whats app anava reduïnt el nombre de jornades que quedaven per l'ansiada data de sortida, el dijous 25 d'Abril a les 11:00 ens vam trobar a La Finestra els 8 descarats Impaleros per empendre la ruta que durant 4 dies ens portaria a la punta més occidental d'Europa, Finisterre.
Els dies previs van ser intensos, preparar la ruta, els recanvis que havíem d'agafar, trobar una furgoneta on ens hi capiguessin 10 motos per la tornada, enredar algú perquè la conduís, posta a punt de les impales...
Com a gran Moto Club que som, vam tenir una sortida a l'alçada de les millors ocasions, amb uns quants membres que ens van venir a despedir (i algun President despistat que arribava a misses dites...).
El Presi, el vice-presi, el rallyman i el secretari
El que ja indicaven els mapes del temps es va confirmar des del minut 1: una borrasca gegant amenaçava tot el nord de la Península. Vam enganxar el pitjor de la primavera (pluges i més pluges) amb el pitjor de l'hivern (fred i neu). Però ni el mal temps va impedir que assolíssim la nostra fita.
El dijous vam fer un total de 400 km. Primera hora d'autopista fins a Igualada per enfilar les carreteres que creuen Ponts, Tremp, Benabarre (dinar), entrada a Aragó, Graus, Boltaña, Fiscal, i, per ser el primer dia, volteta extra per anar a veure la cascada de Broto, passar per Biescas i arribar a dormir a Jaca. Sopar al mateix hotel, canvi de selector per la moto de l'Oriol, i a dormir. Aquest primer dia va ser un preludi del que ens aniria passant al llarg de tot el viatge: pluja i selectors trencats.
El divendres va començar emboirat a Jaca, però finalment el matí ens va regalar algunes carreteres seques.
Vam passar per Sangüesa, Estella, Treviño (on es va incorporar el Marc, que havia marxat sol un dia abans que nosaltres), Miranda de Ebro, Tresapderne (dinar amb un cambrer culé i força simpàtic), Soncillo, Arija, Reinosa, i fer l'últim tram de curves bones creuant els Parcs Naturals de Valles Altos del Nansa i Saja-Besaya, on ens va enganxar la boira i ens va caure un bon xàfec.
Amb tot això el divendres ens havíem llevat a l'Aragó i havíem creuat Castella i Lleó, un petit tros del País Basc, Cantàbria, i arribàvem a Astúries després d'haver fet 500 km clavats, per arribar a dormir molt a prop d'Unquera, al Restaurante La Parra
Aquí ja només quedava sopar, canviar el road-book i anar a dormir, que l'endemà a les 07:00 tornava a tocar diana.
El dissabte esmorzàvem mirant per la finestra la pedra que queia, però a l'hora de sortir la climatologia ens va respectar. Retocs d'última hora i enfilar la carretera. Primera parada per fer una foto de grup en una bonica vall, i continuar fins a Cangas de Onís on paràvem a posar benzina, i on ens vam adonar que havíem perdut el Marc entre els xàfecs sobtats que anàvem tenint. 30 minuts després tornàvem a estar agrupats. De Cangas de Onís a Posada per la via recta, i un cop allà tornar a agafar carreteretes estretes on, un cop més, la pluja va insistir en amargar-nos el camí. Arribada a La Reigada on para de ploure i fem una paradeta per entrar en calor i descobrir que dins les botes de muntanya hi ha peixos (oi Dasca?).
I d'aquí ja tirar milles fins a la Espina, tot descobrint la inversió en carreteres que tenen els asturians, ponts gegantins que creuen muntanyes al més pur estil Eix Transversal però amb 2/3 carrils per banda per on no hi passa ni un sol cotxe.
A la Espina fa dues hores que ens espera un asturià que s'unirà al grup, l'Eladio. Mentre ens ha estat esperant feia sol, però és arribar nosaltres i portar la pluja... què hi farem! Anem malament de temps i hem de donar canya a la Impala, així que l'Eladio dirigeix el grup mentre plou de valent fins a Luarca, on el temps ens fa una treva per poder fer la bonica foto del port d'aquest municipi. Amb tot això ja hem trencat un altre selector, aquest cop el del Lluís que ja acabarà el viatge acostumat a les gomes de pollastre. I també se'ns ha unit el José Luís, un altre impalero amic de l'Eladio.
A Luarca agafem la AS-36, una preciosa carretera secundària que va enfilant les muntanyes tot creuant poblets mig perduts. Arribem a Belén. La dona del José Luís ens ha preparat un fabulós dinar amb embotit i empanades de xoriço, tot plegat amanit amb una mica de sidra i ingerit en un d'aquells bars que són alhora bazars i on també hi venen sabates i coses vàries. Per la tv s'hi veu un vídeo enregistrat anit a l'única plaça de Belén, on hi apareix una orquestra dalt d'un escenari gegantí per tan poc poble.
A partir d'aquí s'enganxa al grup un tercer amic de l'Eladio, aquest sense impala però impacient per comprar-se'n una. Continuem creuant carreteretes precioses, sort en tenim d'aquests guies!
A l'Embassament de Doiras parem per intentar fer una foto de grup. Un penya-segat alçat sobre l'embassament fa entreveure unes vistes espectaculars, però just en aquell moment està entrant una boira espessa que va tapant el paissatge i que provoca que en 2 minuts torni a ploure de valent. No hi ha temps per més, estem a 40 km de Grandas de Salime, on està prevista la propera parada per posar gasolina. Seran els 40 km més durs de tot el viatge. Els primers 20 plou amb ganes mentre anem fent curves i pujant la cota, fins que arriba un moment que la pluja es converteix en neu... i estem en mig d'enlloc, cap lloc per parar, cap lloc per refugiar-nos, cap lloc per decidir tranquil·lament quina és la tàctica a seguir. Toca arribar sigui com sigui a Grandas de Salime.
Cal fer un incís en aquest punt per dir que els asturians que ens acompanyaven tenien moltes ganes de fer aquesta ruta amb nosaltres, així que tot i anar poc preparats pel temporal que ens havia agafat, van decidir acompanyar-nos, com tenien previst, fins a Grandas de Salime.
Un cop allà, tot i saber que en algun lloc hi ha una gasolinera, la nevada que està caient en dificulta la seva visió... i el PepA es passa de llarg! Per sort el sentit comú li fa adonar-se que no pot ser que haguem continuat, i dóna mitja volta fins a divisar l'ansiada gasolinera.
Són les 19:00, estem a dues hores de Lugo, i ens queden uns quants ports de muntanya per creuar. Aquí la decisió no és fàcil. Quedar-se a dormir aquí suposaria no arribar a Finisterre, ni trobar-nos amb el Falguera i el Panter que ja fa un dia que ens estan esperant a Lugo, ni amb la Domi, que aterra a Santiago de Compostela l'endemà a les 8 del matí. Per tant només queda una opció que és arribar a Lugo, i veient que s'està obrint una clariana just damunt nostre, 4 intrèpids aventurers pugem a la Impala, ens despedim dels amics impaleros asturians, i gas. La part del grup més assenyada decideix carregar les motos a la furgo i compartir taxi per fer el camí que queda.
La clariana que s'estava obrint era, novament, un farol. Al cap d'un parell de km la nevada torna a començar. Vaig prou abrigada per no passar fred, a la gasolinera he aconseguit tapar-me bé les mans i, benmirat, la neu és més agraïda que la pluja, perquè al menys la pots anar apartant de la visera del casc i no se't cola fins mullar-te les ulleres.


Així que després d'una hora i quart més de nevada sembla que el temporal ja amaina definitivament. Sembla que l'entrada a Galícia ens ha provat. Paradeta per comentar la jugada a una gasolinera, entrada en calor novament, i a fer els últims km fins, gairebé a les 22:00, aconseguir arribar a Lugo on ens esperen ansiosos el Panter i el Falguera.
Ja hem sumat 460 km més. Dutxa ràpida a l'hotel, disperssió de la roba a l'habitació, a veure si per d'aquí a 8 hores s'aixuga alguna de les prendes ni que sigui una mica... i a buscar lloc per sopar. El grup ja és de 12 persones, ens fiquem en un bon restaurant on cap dels començals aconseguirà acabar-se tot el que hem demanat. Tot sopant se'ns fa la una de la matinada. Demà ens espera un altre dia dur, de matinar, toca tornar a prendre decisions. El Pep A. ha quedat a les 09:00 a l'aeroport amb un grup de gallecs que s'unirà a l'expedició, per no parlar de l'arribada de la Domi des de Barcelona. Hauríem de quedar al hall de l'hotel a les 06:30 per acabar de descarregar les motos de la furgo i aconseguir no sortir més tard de les 07:00. No tothom ho veu clar... i si no anem a Finisterre i passem el dia per Santiago? Però no, hem d'aconseguir acabar l'aventura tal i com estava planejada, així que a les 02:00 ens fiquem al llit i al cap de 4 hores sona el despertador (encara que hi ha qui no l'arriba a sentir...).
I per fi diumenge. No aconseguim arrencar fins gairebé les 07:30. Només sortir de Lugo es posa a nevar altre cop... encara és mig de nit i recordem les paraules de la cambrera d'ahir "en Lugo nunca nieva!". Nunca, ja veus. Doncs a nosaltres la neu encara ens persegueix 50 km més, fins que de sobte ens n'adonem que ha sortit el sol. Paradeta per recomposar-nos i fer els últims 40 km fins arribar a l'aeroport de Santiago, on la Domi ja s'ha trobat amb el comando gallec i ens estan esperant amb candeletes.
Per sort aquí ja fa bon dia. El nombre d'Impales que rodarà avui és de 18. Ens deixem guiar pel comando gallec que vorejant la costa ens porta fins el nostre objectiu: FINISTERRE
 

Ja és hora de dinar, així que al Port de Finisterre mateix anem a fer unes bones "raciones", però oju no ens apalanquéssim massa que encara ens queda la tornada, i hauríem de ser a l'aeroport de Santiago a una hora prudent per tenir temps de carregar les motos abans no surti l'avió de tornada. Dit i fet. De tornada encara tenim temps de fer alguna curveta més i de perdre el Panter i el Falguera, que amb el seu ritme "alegre" es salten un dels desviaments que hem d'agafar.
Per sort, ens retrobem tots a l'aeroport de Santiago, on hi arribem a les 18:00 tocades, després d'un dia de 320 km, sumant un total de 1.680 km. Objectiu complert tot i les inclemències generals del viatge, ara ja sí que només queda carregar les motos, despedir-nos del comando gallec, i agafar el vol de les 21:00 que ens portarà de nou cap a la capital catalana

video

dilluns, 15 d’abril de 2013

Desde la barrera

Com haureu pogut observar fa dies que no agafo la càmara... El que sí que trec a passejar sovint és la Impala. Aquest cap de setmana s'ha celebrat la desena edició del  Rally Costa Brava Històric. Aquest any no hi he participat, perquè d'aquí a deu dies marxem un grup de motivats a fer BCN-Finisterre amb impala, així que tot no podia ser. Però quina enveja que em va fer veure'ls! I quins dies més assolellats que han tingut!

Per sort vaig poder compaginar les dues aficions, així que us deixo una mostra dels membres del Moto Club Impala que hi van participar.















Martí - Tibau van quedar tercers amb les seves Montesa enduro


llàstima que el Nubiola es quedés sense far a mig tram

L'Àngel i la Dasca lluïnt impales a l'etapa de dissabte



Tibau amb les odioses mitjanes variables a la ma

com un matrimoni mentre la maquinària espera instruccions

l'estil característic del Nubiola

Carreteres fantàstiques a Catalunya
foto feta per l'Oriol

dimarts, 18 de desembre de 2012

Últims colors de tardor

Aquí va l'última escapadeta que vaig fer a Santa Fe, pel pont del desembre.
Aquest salt d'aigua ja l'havia fotografiat anteriorment, i la veritat és que va ser grata la sorpresa dels dibuixets que feien aquestes fulles sobre l'aigua. Llàstima del reflex del cel ennuvolat que surt a baix a la dreta.



Aquesta altra foto la vaig fer sense trípode i movent el zoom mentre la feia, no està mal, no?


divendres, 30 de novembre de 2012

Zanzíbar: última parada


El viatge d'aquest estiu va acabar amb uns dies de relax absolut a Zanzíbar. Tenia moltes esperances fotogràficament parlant, ja que uns dies dormíem a la costa Est, des d'on podria veure les sortides de sol, i uns altres dia a la costa Oest. Pel que fa a les matinades, només vaig aconseguir llevar-me abans de les 06:00 un dia, i em va sortir el tret per la culata perquè el cel estava tot encapotat. Per contra, sempre recordaré aquell matí perquè just quan em sonava el despertador, rebia un Wats App del Xavier que per fi havia aconseguit modernitzar el seu mòbil als Estats Units, i ja podia comunicar-se lliurement.

D'aquell matí en va quedar aquesta foto:

f4,, 1/15 seg. Amb trípode


Pel que fa als dies que dormíem a la costa oest, vam tenir una mica de tot: Una posta de sol que coincidia amb la final de bàsquet dels Jocs Olímpics; una colada (en va) en un complex hoteler en construcció amb unes vistes espectaculars, on semblàvem "La Colla dels Cinc", perseguits per un guàrdia de seguretat i fins i tot acompanyats d'un gos; una tornada al nostre lodge mentre els últims reflexes del sol als núvols s'intuien preciosos... I finalment una posta de sol com déu mana, desde "casa" nostra, podent fer infinitat de fotos i gaudint de l'espectacle.


f6,3,, 1/80 seg

f10,, 1/80 seg


ISO 400,, f11,, 1/10 seg. Amb trípode