dissabte, 18 de gener del 2014

Postes de sol californianes (II)



Continuem. A la següent parada ja ens havíem retrobat amb el Xavier. Aquell dia fèiem 700 km anant des de Las Vegas (així que diguéssim que la nit abans havíem anat a dormir tardet) a San Diego, a trobar-nos amb el Pere i la Maria. Però resulta que de camí ens venia el Joshua Tree (títol d’un dels discs més coneguts d’U2), un parc natural caracteritzat per un tipus de cactus-arbre molt peculiar. I és clar, era de parada obligatòria. A l’hora de la posta de sol ens trobàvem en ple parc, així que vam aprofitar per fer una paradeta per veure l’espectacle.

La part on era el sol


El cantó on iluminava
 
Un cop amagat el sol, vam agafar el cotxe i cap avall, però uns quilòmetres més enllà l’espectacle va fer que haguéssim de fer una altra parada, perquè sí o sí, allò s’havia d’observar amb la calma.




Ja després de San Diego i Los Ángeles, vam tenir un altre moment maco a Venice Beach, a les portes del Big Sur. Mentre els skaters feien de les seves aliens a l’espectacle que passava a la línia de mar, un grup de gent amb jambees varis i alguna cerveseta a sobre, ballaven a la platja a ritme de samba per celebrar que un dia més el cel es tenyia de vermell.





I ja casi de tornada a San Francisco, una de les últimes parades va ser a Monterrey. Un camp de golf espectacular a la línia mateix del mar va fer que paréssim a contemplar una posta de sol més, això sí, amb unes condicions meteorològiques més aviat adverses, amb un fort vent que feia que el fred apretés i que tenir les mans al descobert més de 2 minuts seguits, fós desagradable. Tot i així, vaig poder enganxar aquest moment amb les gavines volant sobre el mar.



I fins aquí aquesta part del viatge!

dissabte, 4 de gener del 2014

Postes de sol californianes (I)


Sempre partint de la base que vam anar amb un cohet al cul tot el viatge, i que només en comptades ocasions vaig tenir temps de plantar el trípode per enganxar unes postes de sol mínimament decents, els resultats entre corredisses, parades de cotxe d’emergència en mig de la carretera per immortalitzar el moment, etc, van ser els següents:

Des de San Francisco al Turó de Twin Peak, d’una banda vistes a la ciutat, i de l’altra el Golden Gate traient el cap entre els núvols.


ISO 100,, f 7.1,, v 1/125

ISO 100,, f 7.1,, v 1/125

La primera part de la ruta que vam fer va ser cap a la costa nord de San Francisco. Degut a la quantitat de coses que volíem fer cada dia, a Mendocino hi havíem d’arribar per dinar, però les diferents parades “no programades” van fer que ens hi plantéssim just quan el sol començava a amagar-se, i va ser una sort tot i haver de fer després una bona tirada més amb cotxe. L’espectacle va ser fantàstic i m’atreviria a dir que molt íntim. El cel es va tenyir completament de vermell sobre el Pacífic.

ISO 100,, 24mm,, f10,, v 1/15,, trípode






En el punt culminant del viatge érem al Grand Canyon. Cap posta de sol espectacular en sí mateixa, ja que els miradors del Grand Canyon estan encarats al nord, i és clar, el sol es pon per l’oest. Tot i així, la baixada en la intensitat de la llum va fer que descobríssim un paissatge, un relleu, i uns colors diferents als que havíem vist en plena llum del dia. A més a més, teníem davant nostre diferents focus de tempesta que se’ns anàven acostant i que t’enganxaven visulament, era impossible marxar d’allà fins que la llum marxés del tot, era espectacular.
Més endavant penjaré més fotos d’aquesta tempesta espectacular, però perquè s’entengui el concepte de la posta que vam veure aquí, penjo 3 fotos:

Un dels focus de tempesta

ISO 400,, 24mm,, f 7,1,, v 1/50

La situació: a la dreta la tempesta que teníem cada cop més a prop (evidentment al final ens va enganxar i tots a córrer), i a l'esquerra la posta de sol. No sabies massa cap a on mirar, de fet nosaltres 3 ens vam dispersar deixant-nos endur per l’espectacle.

ISO 400,, 24mm,, f 7,1,, v 1/100
La posta en sí amb una cortina d’aigua.

ISO 400,, 47mm,, f 7,1,, v 1/50