diumenge, 29 de gener del 2012

Aigua

A falta de temps per anar “por ahi” a fer fotos, què millor que buscar coses a fotografiar dins de casa. Fa uns dies vaig veure unes fotos molt xules d’unes gotes d’aigua, i vaig decidir provar-ho jo, a veure què en treia. Vaig pujar a la terrassa i vaig muntar la paradeta.

la càmara estava sobre la primera cadira

Imagino que per fotografiar gotes d’aigua, la tècnica ha de ser com la de la macrofotografia. I a mi aquest tipus de fotografia m’agrada, però encara no l’he experimentat. El que trobo més difícil és l’enfoc. És més fàcil enfocar una marieta que una superfície d’aigua on no hi tens cap referència i no acabes de veure què és el que queda enfocat. Aquí hauria d’entrar en joc el coneixement fotogràfic de la hiperfocal, estic a un metre i mig, doncs hauria d’enfocar just en aquest punt perquè tot aquest tros em quedi enfocat. Però en aquest cas no ho vaig acabar de trobar.

A part hi juguen també d’altres factors, com per exemple la lent que es fa servir. Mai li he trobat la gràcia a un objectiu de focal fixa, però imagino que servirà per fer aquest tipus de fotografia.
Com sempre, jo vaig haver d’actuar amb les armes de què disposo, així que vaig muntar el 28-200, em vaig posar a una distància on em va semblar que ja agafava l’enfoc, i vaig haver d’improvitzar també llum extra sobre l’escena, ja que no disposo de flash i la llum del dia començava a minvar.
I per últim, estic veient també que en el procés de revelat en general s’acostumen a tocar els paràmetres d’enfoc (la màscara d’enfoc). No acabo de veure el per què s’han de tocar si quan fas la foto representa que ja has enfocat bé… En fi, m’hauré de seguir documentant per treure l’entrellat de tot plegat!
El resultat final no va ser l’esperat, però tampoc no em va desagradar. Aquí us en deixo un parell de mostres!


dimecres, 18 de gener del 2012

Diürn o nocturn?

Jo sóc de nits, què hi farem. Hi ha qui està més actiu a primera hora del dia i a l'hora d'anar a dormir no s'aguanta, i hi ha qui, com jo, pel matí no és persona i per la nit té ganes de menjar-se el món. Quant a nivell social a mi m'agrada més aquesta segona opció, les converses que es tenen amb els amics per la nit no tenen preu. Fotogràficament parlant, lo rodó seria ser d'aquest grup i viure a Portugal, però vivint al Mediterrani, per fer una foto del sol arran de mar, no et queda altra que llevar-te quan encara és fosc. I això, amb 33 anys que tinc, només ho he fet un cop a la vida i en un curs al Cap de Creus. És clar que pitjor seria ser d'aquest grup i viure a la Meseta!
Això és el que ens perdem cada matí les persones nocturnes

ISO 100,, f11,, 0,3 seg

dijous, 12 de gener del 2012

Fotografiant cascades


La segona part del viatge de l’estiu passat a Córsega, ens vam quedar soles l’Anna i jo. Vam tenir més temps per mirar de fer alguna excursioneta i, per part meva, per intentar treure-li suc al que fins aleshores havia après de fotografia.

En una d’aquestes excursions, baixant per un no-camí empinadíssim, ens vam plantar davant d’una cascada bastant impressionant. L’Anna va decidir acabar de baixar fins el riu, però jo vaig haver de decidir si invertir el temps que estaríem allà en arribar fins a baix (cosa complicada que l’Anna va assolir meritòriament), o si quedar-me a mig camí i provar de treure alguna bona foto. Vaig pensar que era una bona oprotunitat per provar el filtre de densitat neutra de gelatina que portava, tot i que anava sense trípode i enmig d’aquella pendent era difícil deixar la càmara estabilitzada per disparar. Va ser complicat.

                                       provant el filtre buscant l’efecte seda de l’aigua,
                                       la foto em quedava moguda per falta d’estabilitat de la càmera




Complicat perquè el lloc on em vaig quedar tenia unes bones vistes de la cascada, però estava en plena pendent i em vaig quedar molt limitada de moviments. Després perquè m’arribaven tots els esquitxos de la cascada, i el filtre quedava moll en dècimes de segon. Si feia la foto sense filtre, òbviament em passava el mateix, però aleshores em quedava moll l’objectiu. I per últim, perquè me’n vaig adonar que un gran angular segurament m’hagués ajudat a trobar un enquadrament millor. Amb el 24-105 i a la màxima distància que podia agafar de la cascada, no era suficient.

A part, em faltava algún element humà per veure la magnitud de la cascada, però si agafava a l’Anna quan estava a baix, quedava massa petita, a part que aleshores només em sortia la part baixa (i la més lletja) de la cascada.

           (l'Anna despistada a peu de cascada)                      (un altre punt de vista amb una mica de cel)
 

Així que al final em vaig haver de mig resignar, i esperar que l’Anna tornés a pujar per, ara sí, fer una foto on sortís ella i la cascada, foto obligada en horitzontal, però permetent veure una mica la dimensió de tot pegat i fent entrar també el riu a l'enquadrement.




dissabte, 7 de gener del 2012

Fotos oblidades


Cada cop que he fet un viatge, la feinada ha estat classificar-me les fotos. Normalment intento ser ordenada, i em faig carpetes, subcarpetes i més subcarpetes, separant inclús el que han estat les meves fotos de les que m’han deixat els altres companys de viatge. Finalment i quan tot ha agafat certa prespectiva, faig una carpeta nova titulada “The best of”, seleccionant lo millor de lo millor, per si per casualitat algun dia a algú li interessa veure un resumet d’unes 50 fotos, o per si m’interessa fer-ne servir alguna per alguna cosa, i així se que allà és on hi trobaré les millors imatges.
Suposo que és per això que les fotos que sempre et queden al cap són les que estan a aquesta carpeta. I aquí és on entra la màgia. De sobte, un dia obres aquelles carpetes i subcarpetes que tenies oblidades, i hi trobes alguna foto que incomprensiblement no estava amb les “The best of”. Això m’ha passat aquests dies revisant les de Brasil.


Aquesta es pot entendre que no estigués seleccionada, perquè es pot apreciar perfectament que en ma vida havia netejat el sensor de la meva antiga CANON EOS 400D (i probablement ni sabia que s’havia de fer), es veu tota la pols acumulada. Però tot i així és una foto que a dia d’avui li he trobat certes gràcies, com pot ser que té una llum màgica o que per fortuna, en aquell moment els núvols passaven per sobre d’unes horribles torres de comunicació que hi ha a la dreta del Corcovado. Igualment, trobo que és una foto que et diuen que està rescatada d’un arxiu de fa 50 anys i t’ho creus. 



Des del mateix Pao de Açucar he trobat també aquesta segona foto, un pèl retallada de l’original, transformat-la més en una panoràmica, però maca també, on a l’esquerra s’hi veu el Corcovado i a la línia de l’horitzó, el sol com cau darrere els núvols. A part, la boira no impedeix veure la magnífica badia que queda als peus del Pao de Açucar.

Per cert, he estrenat mac, i amb ell la nova versió de lightroom, ho podeu apreciar per aquesta marca d’aigua que he incrustat en aquesta segona foto. No se si és que no hi estic acostumada però la veig enorme!