divendres, 30 de desembre del 2011

Perquè el 2012...


segur que serà millor que el 2011
començarem a remuntar la crisi
el Rei deixarà de cobrar perquè per fi tindrem una República
el Ferran i jo anirem a Pekin Express
moltes amigues seran mares per primer cop…
…i d’altres per segon!
el Barça seguirà guanyant títols
alguns anti-sistema passaran per l’altar
farem molts sopars a la terrasseta de Providència
Catalunya serà independent
trobaré un nòvio com cal!
cada dia em llevaré ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora
tothom gaudirà de bona salut
faré moltes fotos i n’aprendré molt
aconseguirem fer l’amic invisible amb els de l’Esplai

però sobretot, sobretot… perquè el 2012 serà l’any del 50è aniversari de la Impala i la liarem parda!

Per tot això i més, MOLT BON 2012 A TOTHOM!

diumenge, 25 de desembre del 2011

Fum, fum, fum


Fa uns anys esperava la Nit de Nadal amb moltes ganes, ja no tant com a nit de reunió familiar, sinó com a nit de festa. Era tradició trobar-nos després dels respecitus sopars amb la gent de Viladrau a algun bar, i acabar la nit a alguna discoteca ballant, generalment a l’entorn pijo de Jimmy’s. Fins i tot abans d’arribar als 18, havíem intentat colar-nos des del pàrquing. Qualsevol resultat que no fós acabar ballant allà dins era un fracàs. I quantes nits del 24 havíem arribat a casa que ja sortia el sol, dormint unes poques hores per recuperar-te i l’endemà santíssim dinar un altre cop.
Però els anys han anat passant i sembla ser que les prioritats canvien. Així que ahir, l’objectiu de la nit era arribar a Santa Maria del Mar a les 23:45 per veure en directe el Cant de la Sibil·la. L’Esther portava varios anys dient-me que era un espectacle elegant i maco, i finalment em va convèncer per anar-hi, amb la Marta i el Marc.
 

Però és clar, si sumem la nostra puntualitat a la sobretaula dels sopars de Nadal, ens trobem amb què les 23:45 és una mica aviat, així que vam arribar a “misses dites”, o potser hauria de dir a “sibil·les cantades”.
I què s’hi fa després del Cant de la Sibil·la a Santa Maria del Mar? Doncs la Missa del Gall, que és el que vam acabar enganxant.
 
 
Jo, que deuria fer uns 25 anys que no assistia a una missa, ja m’hi veieu, canviant Jimmy’s per Sermó, això sí, el capellà va tenir consideració pels pocs estrangers que hi havia, i anava combinant català amb castellà, com si fós el mateix Albert Rivera.
I l’any vinent, ja veurem on acabem la nit.

dimecres, 21 de desembre del 2011

El desert de Wadi Rum

Sempre havia estat reàcia a endinsar-me en un desert. No li trobava la gràcia a una gran extensió arenosa, amb alguna duna de tant en tant, sense absolutament res de vegetació. Tant a Mali com al Marroc, m’havien intentat encolomar alguna excursió amb camell que per sort vaig evitar. Igualment, a tots dos països vaig arribar a entrar als seus respectius deserts, i tampoc els hi vaig saber trobar res d’especial. Fins que vaig trepitjar el de Jordània.


Pel que jo tenia entès com a desert, quilòmetres i quilòmetres de sorreta fina, el Wadi Rum em va semblar un desert ben poc convencional. D’entrada, està ple de muntanyetes de roca, que aguanten estoicament l’erosió del vent i que trenquen la monotonia del paisatge.


També vaig veure una varietat de vermells que em sembla que no havia vist en la vida. Sorreta d’uns colors que amb pocs metres de distància variaven la seva tonalitat, i ja no diguem a mida que el sol s’anava amagant. Acollonant. Llàstima haver-hi estat només una nit. A veure si hauré de tornar a Mali per descobrir que el Sahara també amaga aquests secrets!

dijous, 15 de desembre del 2011

Degradats i llanternes


Fa un parell o tres de caps de setmana em van convidar a Pals. Vaig pensar que estava de sort perquè la ubicació era idònia per treure el cap al mar i buscar alguna caleta amb roques, cosa que no tenim a tocar de Barcelona. Abans, però, em vaig informar d’on estaven aquestes cales tan valorades per fer-hi fotografies.
És sabut que els dinars amb els amics sempre s’allarguen, i sent hivern que el sol es pon tan d’hora, no et pots adormir, així que podríem dir que vaig arribar tard a tot arreu. Ja el diumenge i tornant cap a casa, vaig voler parar per la zona de Calonge. Buscava els tons vermellosos de la posta de sol, però no els vaig trobar. No sé si vaig fer tard, o és que la ubicació no era la correcta. En qualsevol cas vaig intentar treure profit de la situació.

Per realçar el poc vermell del cel i perquè no se’m cremés la foto per allà on encara hi havia llum, vaig intentar disparar amb el degradat que tinc, posant-lo invertit (com si fós un degradat invers) i movent-lo al llarg de l’exposició.
ISO 160,, f7,1,, 15 seg

Vaig aconseguir aquesta foto, on per la banda de dalt a l’esquerra es nota que hi ha hagut un degradat pululant. Hauré de millorar la tècnica, perquè està clar que mentre estàs fent fotos i es va fent fosc, hi ha coses que no veus per la pantalleta de la càmara.

Quan ja era negra nit, el Ferran i l’Anna que m’acompanyaven en el trajecte fins a Barcelona, i a qui vaig enredar per fer una paradeta fotogràfica, es van mostrar molt disposats a il·luminar l’escena que volia fer seguint les meves instruccions. Una altra cosa en la que, o bé hauré de practicar més, o bé hauré de comprar-me una llanterna més potent… no parelleta?
ISO 200,, f4,, 13 seg

diumenge, 11 de desembre del 2011

Japó, país de contrastos

Quan pensem en Japó a tots ens venen al cap imatges de moltíssima gent caminant pels carrers de les seves grans ciutats. Només a l’àrea metropolitana de Tòkyo hi viuen 36 milions d’habitants (a tot l’estat espanyol 46). Tanta gent no podria conviure sense organització, i d’això els japonesos en saben molt.
El metro de Tokyo

Però el que realment a mi em va sobtar del país nipó és la quantitat de verd que es pot veure. Camps d’arròs, boscos, temples i castells n’hi ha moltíssims.


En contraposició a les grans ciutats com Tokyo, també han creat ciutats plagades de temples i santuaris com Kyoto. Benmirat potser n’hi ha mass, de temples.
Algun temple de Kyoto

Això sí, l'entorn d'aquests llocs sagrats el cuiden moltíssim. Allà on hi hagi un temple, hi trobaràs jardins d’allò més pensats, amb arbres retallats fent filigranes i amb llacs plens de carpes que s’amonteguen en busca de menjar. En definitiva, un país de contrastos.
Castell de Matsumoto

dimarts, 6 de desembre del 2011

El Moto Club Impala a l’Auto Retro


Doncs sí, avui toca parlar d’Impales. I seré breu perquè segur que ben aviat a MontesaDNA hi trobeu una crònica d’allò més acurada.
En motiu del 50è aniversari que celebrarà la Impala el 2012, el Moto Club s’ha posat de gala i ha montat un fantàstic stand (fet a base de cartró i troquelado digital) a la Fira de l’Auto Retro celebrada a Montjuïc aquest cap de setmana de pont.


El dia estrella va ser diumenge: Trobada de més d’un centenar d’Impales a Montjuïc,
esmorzar com cal, la volta d’honor al que en el seu dia va ser el Circuit de les 24 hores de Montjuïc, per acabar entrant per la porta gran a la Fira i poder gaudir de l’espectacle.


Espectacle encapçalat per una vintena d’Impales impecables exposades, per seguir barrejant-te, sense ni adonar-te’n, amb personatges  il·lustres   de Montesa, palpant l’essència de Leopoldo Milà o del meu avi mateix,Pere Permanyer, o veient l’alegria dels germans Sirera, del JM Busquets, o d’un dels qui va tenir la sort de creuar l’Àfrica ara fa 50 anys a sobre d’una Impala, en l’anomenada Operación Impala, com el Manolo Maristany.

És per tot això, per tota la gent que se sent orgullosa i partícep d’aquesta marca i també d’aquest model, que tenim la sort de poder dir que Montesa continua VIVA.