Després de 90 dies veient com el grup de
whats app anava reduïnt el nombre de jornades que quedaven per l'ansiada
data de sortida, el dijous 25 d'Abril a les 11:00 ens vam trobar a La
Finestra els 8 descarats Impaleros per empendre la ruta que durant 4
dies ens portaria a la punta més occidental d'Europa, Finisterre.
Els dies previs van ser intensos, preparar
la ruta, els recanvis que havíem d'agafar, trobar una furgoneta on ens
hi capiguessin 10 motos per la tornada, enredar algú perquè la conduís, posta a punt de les impales...
Com a gran Moto Club que som, vam tenir
una sortida a l'alçada de les millors ocasions, amb uns quants membres que ens van venir a
despedir (i algun President despistat que arribava a misses dites...).
 |
| El Presi, el vice-presi, el rallyman i el secretari |
El que ja indicaven els mapes del temps es
va confirmar des del minut 1: una borrasca gegant amenaçava tot el nord
de la Península. Vam enganxar el pitjor de la primavera (pluges i més pluges) amb el pitjor de l'hivern (fred i neu). Però ni el mal temps va
impedir que assolíssim la nostra fita.
El dijous vam fer un total de 400 km.
Primera hora d'autopista fins a Igualada per enfilar les carreteres que
creuen Ponts, Tremp, Benabarre (dinar), entrada a Aragó, Graus,
Boltaña, Fiscal, i, per ser el primer dia, volteta extra per anar a
veure la cascada de Broto, passar per Biescas i arribar a dormir a Jaca.
Sopar al mateix hotel, canvi de selector per la moto de l'Oriol, i a
dormir. Aquest primer dia va ser un preludi del que ens aniria passant
al llarg de tot el viatge: pluja i selectors trencats.
El divendres va començar emboirat a Jaca, però finalment el matí ens va regalar algunes carreteres seques.
Vam passar per Sangüesa, Estella, Treviño
(on es va incorporar el Marc, que havia marxat sol un dia abans que
nosaltres), Miranda de Ebro, Tresapderne (dinar amb un cambrer culé
i força simpàtic), Soncillo, Arija, Reinosa, i fer l'últim tram de
curves bones creuant els Parcs Naturals de Valles Altos del Nansa
i Saja-Besaya, on ens va enganxar la boira i ens va caure un bon xàfec.
Amb tot això el divendres ens havíem llevat a
l'Aragó i havíem creuat Castella i Lleó, un petit tros del País Basc,
Cantàbria, i arribàvem a Astúries després d'haver fet 500 km clavats, per arribar a dormir molt a prop d'Unquera, al Restaurante La Parra
Aquí ja només quedava sopar, canviar el road-book i anar a dormir, que l'endemà a les 07:00 tornava a tocar diana.
El dissabte esmorzàvem mirant per la finestra la pedra que queia, però a
l'hora de sortir la climatologia ens va respectar. Retocs d'última hora
i enfilar la carretera. Primera parada per fer una foto de grup en una
bonica vall, i continuar fins a Cangas de Onís on paràvem a posar
benzina, i on ens vam adonar que havíem perdut el Marc entre els xàfecs
sobtats que anàvem tenint. 30 minuts després tornàvem a estar agrupats.
De Cangas de Onís a Posada per la via recta, i un cop allà tornar a
agafar carreteretes estretes on, un cop més, la pluja va insistir en
amargar-nos el camí. Arribada a La Reigada on para de ploure i fem una
paradeta per entrar en calor i descobrir que dins les botes de muntanya
hi ha peixos (oi Dasca?).
I d'aquí ja tirar milles fins a la Espina,
tot descobrint la inversió en carreteres que tenen els asturians, ponts
gegantins que creuen muntanyes al més pur estil Eix Transversal però amb
2/3 carrils per banda per on no hi passa ni un sol cotxe.
A la Espina fa dues hores que ens espera un
asturià que s'unirà al grup, l'Eladio. Mentre ens ha estat esperant feia
sol, però és arribar nosaltres i portar la pluja... què hi farem! Anem
malament de temps i hem de donar canya a la Impala, així que l'Eladio
dirigeix el grup mentre plou de valent fins a Luarca, on el temps ens fa
una treva per poder fer la bonica foto del port d'aquest municipi. Amb
tot això ja hem trencat un altre selector, aquest cop el del Lluís que
ja acabarà el viatge acostumat a les gomes de pollastre. I també se'ns
ha unit el José Luís, un altre impalero amic de l'Eladio.
A Luarca agafem la AS-36, una preciosa
carretera secundària que va enfilant les muntanyes tot creuant poblets
mig perduts. Arribem a Belén. La dona del José Luís ens ha preparat un
fabulós dinar amb embotit i empanades de xoriço, tot plegat amanit amb
una mica de sidra i ingerit en un d'aquells bars que són alhora bazars
i on també hi venen sabates i coses vàries. Per la tv s'hi veu un vídeo
enregistrat anit a l'única plaça de Belén, on hi apareix una orquestra
dalt d'un escenari gegantí per tan poc poble.
A partir d'aquí s'enganxa al grup un tercer
amic de l'Eladio, aquest sense impala però impacient per comprar-se'n
una. Continuem creuant carreteretes precioses, sort en tenim d'aquests
guies!
A l'Embassament de Doiras parem per intentar
fer una foto de grup. Un penya-segat alçat sobre l'embassament fa
entreveure unes vistes espectaculars, però just en aquell moment està
entrant una boira espessa que va tapant el paissatge i que provoca que
en 2 minuts torni a ploure de valent. No hi ha temps per més, estem a 40
km de Grandas de Salime, on està prevista la propera parada per posar
gasolina. Seran els 40 km més durs de tot el viatge. Els primers 20 plou
amb ganes mentre anem fent curves i pujant la cota, fins que arriba un
moment que la pluja es converteix en neu... i estem en mig d'enlloc, cap
lloc per parar, cap lloc per refugiar-nos, cap lloc per decidir
tranquil·lament quina és la tàctica a seguir. Toca arribar sigui com
sigui a Grandas de Salime.
Cal fer un incís en aquest punt per dir que els asturians que ens acompanyaven tenien moltes ganes de fer
aquesta ruta amb nosaltres, així que tot i anar poc preparats pel
temporal que ens havia agafat, van decidir acompanyar-nos, com tenien
previst, fins a Grandas de Salime.
Un cop allà, tot i saber que en algun
lloc hi ha una gasolinera, la nevada que està caient en dificulta la
seva visió... i el PepA es passa de llarg! Per sort el sentit comú li fa
adonar-se que no pot ser que haguem continuat, i dóna mitja volta fins a
divisar l'ansiada gasolinera.
Són les 19:00, estem a dues hores de Lugo, i
ens queden uns quants ports de muntanya per creuar. Aquí la decisió no
és fàcil. Quedar-se a dormir aquí suposaria no arribar a Finisterre, ni
trobar-nos amb el Falguera i el Panter que ja fa un dia que ens estan
esperant a Lugo, ni amb la Domi, que aterra a Santiago de Compostela
l'endemà a les 8 del matí. Per tant només queda una opció que és arribar
a Lugo, i veient que s'està obrint una clariana just damunt nostre, 4
intrèpids aventurers pugem a la Impala, ens despedim dels amics
impaleros asturians, i gas. La part del grup més assenyada decideix
carregar les motos a la furgo i compartir taxi per fer el camí que
queda.
La clariana que s'estava obrint era,
novament, un farol. Al cap d'un parell de km la nevada torna a començar.
Vaig prou abrigada per no passar fred, a la gasolinera he aconseguit
tapar-me bé les mans i, benmirat, la neu és més agraïda que la pluja,
perquè al menys la pots anar apartant de la visera del casc i no se't
cola fins mullar-te les ulleres.
Així que després d'una hora i quart més de
nevada sembla que el temporal ja amaina definitivament. Sembla que
l'entrada a Galícia ens ha provat. Paradeta per comentar la jugada a una
gasolinera, entrada en calor novament, i a fer els últims km fins,
gairebé a les 22:00, aconseguir arribar a Lugo on ens esperen ansiosos
el Panter i el Falguera.
Ja hem sumat 460 km més. Dutxa ràpida a l'hotel, disperssió de la
roba a l'habitació, a veure si per d'aquí a 8 hores s'aixuga alguna de
les prendes ni que sigui una mica... i a buscar lloc per sopar. El grup
ja és de 12 persones, ens fiquem en un bon restaurant on cap dels
començals aconseguirà acabar-se tot el que hem demanat. Tot sopant se'ns
fa la una de la matinada. Demà ens espera un altre dia dur, de matinar,
toca tornar a prendre decisions. El Pep A. ha quedat a les 09:00 a
l'aeroport amb un grup de gallecs que s'unirà a l'expedició, per no
parlar de l'arribada de la Domi des de Barcelona. Hauríem de quedar al
hall de l'hotel a les 06:30 per acabar de descarregar les motos de la
furgo i aconseguir no sortir més tard de les 07:00. No tothom ho veu
clar... i si no anem a Finisterre i passem el dia per Santiago? Però no,
hem d'aconseguir acabar l'aventura tal i com estava planejada, així que
a les 02:00 ens fiquem al llit i al cap de 4 hores sona el despertador
(encara que hi ha qui no l'arriba a sentir...).
I per fi diumenge. No aconseguim arrencar fins gairebé les 07:30.
Només sortir de Lugo es posa a nevar altre cop... encara és mig de nit i
recordem les paraules de la cambrera d'ahir "en Lugo nunca nieva!".
Nunca, ja veus. Doncs a nosaltres la neu encara ens persegueix 50 km
més, fins que de sobte ens n'adonem que ha sortit el sol. Paradeta per
recomposar-nos i fer els últims 40 km fins arribar a l'aeroport de
Santiago, on la Domi ja s'ha trobat amb el comando gallec i ens estan
esperant amb candeletes.
Per sort aquí ja fa bon dia. El nombre d'Impales que rodarà avui és
de 18. Ens deixem guiar pel comando gallec que vorejant la costa ens
porta fins el nostre objectiu: FINISTERRE
Ja és hora de dinar, així que al Port de Finisterre mateix anem a
fer unes bones "raciones", però oju no ens apalanquéssim massa que
encara ens queda la tornada, i hauríem de ser a l'aeroport de Santiago a
una hora prudent per tenir temps de carregar les motos abans no surti
l'avió de tornada. Dit i fet. De tornada encara tenim temps de fer
alguna curveta més i de perdre el Panter i el Falguera, que amb el seu
ritme "alegre" es salten un dels desviaments que hem d'agafar.
Per sort, ens retrobem tots a l'aeroport de Santiago, on hi arribem
a les 18:00 tocades, després d'un dia de 320 km, sumant un total de
1.680 km. Objectiu complert tot i les inclemències generals del viatge,
ara ja sí que només queda carregar les motos, despedir-nos del
comando gallec, i agafar el vol de les 21:00 que ens portarà de nou cap a
la capital catalana
