El desert de Wadi Rum

Sempre havia estat reàcia a endinsar-me en un desert. No li trobava la gràcia a una gran extensió arenosa, amb alguna duna de tant en tant, sense absolutament res de vegetació. Tant a Mali com al Marroc, m’havien intentat encolomar alguna excursió amb camell que per sort vaig evitar. Igualment, a tots dos països vaig arribar a entrar als seus respectius deserts, i tampoc els hi vaig saber trobar res d’especial. Fins que vaig trepitjar el de Jordània.

Pel que jo tenia entès com a desert, quilòmetres i quilòmetres de sorreta fina, el Wadi Rum em va semblar un desert ben poc convencional. D’entrada, està ple de muntanyetes de roca, que aguanten estoicament l’erosió del vent i que trenquen la monotonia del paisatge.

També vaig veure una varietat de vermells que em sembla que no havia vist en la vida. Sorreta d’uns colors que amb pocs metres de distància variaven la seva tonalitat, i ja no diguem a mida que el sol s’anava amagant. Acollonant. Llàstima haver-hi estat només una nit. A veure si hauré de tornar a Mali per descobrir que el Sahara també amaga aquests secrets!